en diariodeunprofe

10 anys de director

Els primers dies sense ser el director de l’IES Ramon Llull. A la fi la Conselleria acceptà la dimissió dels directors que, per diverses raons, vàrem decidir no continuar gestionant una situació cada cop més confusa i crispada. Però no vull parlar del TIL ni de política ni dels sindicats sinó de l’institut.
A final de curs em vaig despedir dels professors que volgueren assistir a una reunió oberta que vaig convocar a tal efecte. Allà vaig compartir una valoració global del que jo crec han representat aquests deu cursos. Els projectes que hem aconseguit tirar endavant i els que s’han quedat a mig camí; m’ha agradat poder contar als companys aquest resum, traslladar-lis la meva perspectiva, una forma de retre comptes i marcar el punt i apart o seguit que a partir d’ara es seguirà.
Però m’ha faltat despedir-me dels alumnes i els pares. I del personal d’administració i serveis. Tampoc volia convertir aquest final de cicle en una festa de carrer.
Aprofit aquests dies de vacances per posar per escrit unes quantes coses que m’agradaria llegissin les persones més properes o curioses, que per això també existeix Internet i les xarxes.

La darrera festa de graduació dels alumnes de 2n de Batxillerat de diürn em vaig pujar a la tarima del pati davant els 400 familiars i alumnes. Al meu discurs vaig recuperar una tira còmica que havia vist a Facebook feia poc. Un alumne tira en l’aire el típic capell de graduacio de la típica festa de les típiques universitats nordamericanes (una moda imparable; veig que entre nosaltres ja es fan festes de graduació en acabar Infantil o Primària, o simplement un curs qualsevol del que sigui) i quan li queia al damunt del cap era una gorra de McDonald’s. I jo contava que aquest jove era encara un afortunat. A Espanya l’atur juvenil supera el 50%. Després em digueren que aquesta referència era inoportuna i de mal gust. Fins i tot un pare escrigué una carta al diari queixant-se (després el vaig trobar pel carrer i li vaig demanar disculpes, ell em confessà que en realitat la seva dona hagués emprat un to molt més dur). I passades les setmanes crec que he dimnitit per això. També per això, perquè una decissió radical o una ruptura de fons mai és resultat d’un sol motiu.
Crec que m’he cansat (m’havia cansat) d’acceptar el fracàs escolar, de presidir claustres que conviuen amb el fracàs escolar, de gestionar un centre que manté un fracàs escolar crònic com a realitat normal.
I he tornat a l’anècdota. Tenen raó, em tocava celebrar la graduació i felicitar els alumnes i les famílies (de fet, ho vaig fer) i animar-los a un futur millor. Tot això mentres els nostres líders són jutjats per corrupció, les lleis educatives són objecte d’enfrontament i els informes PISA retraten la nostra deriva pedagògica.

La veritat és que al llarg d’aquests deu anys he vist pocs canvis a l’administració. Tampoc a les aules, l’únic que de veres importa. Ens han arribat 200 netbooks però la xarxa es cau, el router a partir de les 10 del matí es queda atrapat dins del coll de botella de Bitel. Els alumnes arriben mal preparats i nosaltres, els professors d’ESO, no som capaços de reforçar les seves qualitats i reduïr les seves mancances.
Cadascú fa el que bonament sap i pot, però la meva conclussió al cap de deu anys és que el sistema escolar té mala ferida. Està antiquat, pateix d’un burocratisme extrem i manca professionalitat. Sense entrar ara en el debat de si el director ha de ser escollit o no per la comunitat escolar, l’escola pública arrossega problemes estructurals (massificació, allau d’immigrants, decadència física de les instal·lacions, inèrcia pedagògica) que no conviden a l’optimisme, més ara que s’hi ha afegit la lluita lingüística, amb la fractura social que comporta.

No vull caure en el pessimisme que em criticaren a la festa de graduació. L’escola pot ser un lloc meravellós de socialització (de fet molts d’alumnes valoren positivament aquesta funció) i aprenentatge. Molts professors intenten fer-ho realitat a una època desquiciada que substituteix el principi d’autoritat per la urgència del consumisme.
Tant de bò que els propers anys siguin millors. Més tranquils, més profitosos, més engrescadors. Sabrem si de veres ho aconseguim quan els alumnes s’avorreixin menys i els professors tenguin més ganes de fer classe.

Per acabar:
He escrit fins aquí en primera persona. Una errada. No existeix el director o la directora sinó els equips directius, una realitat aclaparadora que no es té en compte. Un altre cop, deixar constància del meu agraïment i reconeixement a l’equip directiu amb el qual he treballat. Als profes (quants premis heu aconseguit pels vostres alumnes a diferents concursos!), mares i pares. La gent de manteniment, conserges, oficines, neteja, bar. I sobre tot els alumnes: ells són, sou, els clients d’un negoci que no és prou eficient.

deja tu comentario

Comentario

  1. “Crec que m’he cansat d’acceptar el fracàs escolar”. Mai ningú havia escrit tan clarament allò que sentim la majoria de docents: cansament i tristesa davant d’un món que s’enfonsa. I, mentrestant, polítics corruptes donant-nos lliçons d’ètica laboral. Trist, molt trist. Una salutació.

  • Contenido relacionado por Etiqueta