en diariodeunprofe

Adéu a les aules

En realitat jo no volia ni imaginava ser professor, al manco de forma estable i professional. De jove, era un de tants adolescents desorientats que estudiava perquè sí. A ca meva no hi havia volta de fulla: a qualque lloc del registre universal estava escrit que havia d’estudiar batxillerat i després una carrera. Concretament, arquitectura perquè el dibuix i les matemàtiques se’m donaven bé. I perquè el padrí patern (una figura omnipresent a tota la família) havia estudiat arquitectura, tot i no haver acabat la carrera. Un misteri, per cert, sobre el qual no hi havia investigació oberta ni possibilitat de preguntar. A mi m’agradava especialment llegir, escriure i dibuixar, i com que era un nin aplicat i obedient també vaig ser un bon alumne fins arribar a l’adolescència. En aquell temps no hi havia ESO ni EGB, només un batxillerat que durava sis anys, dividit en dos cicles: l’elemental de quatre cursos i el superior de dos. Tampoc hi havia massa opcionalitat. En arribar al batxiller superior només podies triar entre Lletres i Ciències. Jo vaig triar Ciències, per allò de l’arquitectura que se m’havia predestinat. Pero a segon vaig sofrir una diguem-ne crisi de valors. Tantes fòrmules i teoremes em resultaven insuportables. I vaig decidir canviar a Lletres tot i què faltaven uns mesos per arribar a Selectivitat i no tenia la base del llatí i el grec de primer. A més, el professor d’aquestes dues assignatures era d’allò més moll i moltes classes jo desapareixia sense que ell n’informàs. O sigui que vaig arribar a la Selectivitat amb aprovats injustos i sense tenir ni idea de les dues llengües mortes. És clar, vaig haver de copiar per poder aprovar.
Vull dir que entenc tants alumnes desorientats, despistats, rebotats, com he tengut durant anys i anys. Això no vol dir que consentís la seva vagància o que sovint sabés trobar l’equilibri entre l’exigència i la comprensió. Sobre tot perquè el sistema escolar, abans i ara, no afavoreix la negociació d’espais individualitzats i dinàmics.

Ja tenia la Selectivitat però ni idea de quina carrera escollir. Eren els temps de Bob Dylan, els Beatles o Rolling, Paco Ibáñez, la cançó protesta. Jo admirava Raimon, escoltava les seves cançons i llegia algunes entrevistes. En una d’elles descubrí que havia estudiat Filosofia i Lletres. Què era això? Ni idea. A la meva família només hi havia metges, advocats i després arquitectes. Vaig triar Filosofia i Lletres com a solució menys compromesa. No volia estudiar a la universitat però davant el mandat patern vaig trobar aquesta sortida que jo no lligava amb cap professió futura: una carrera sense identitat laboral.
I així em va anar. No m’agradà en general la carrera. Erudicions i arbitrarietats a mida de cada professor. M’agradava llegir i escriure però no necessariament la teoria literària, la vida dels escriptors o la dialectologia. És com si a un futbolista el fecis estudiar la biografia dels grans esportistes, l’evolució del reglament o la història de la tàctica. Per això també he entès tants alumnes que s’avorrien a l’institut, a les meves classes. De vegades els alumnes més trastos m’han caigut bé. Una altra cosa és la convivència, el dia a dia. Les bronques. És tan difícil, si no impossible, pactar amb alumnes que des dels deu, onze o dotze anys viuen al marge del sistema escolar. Absentistes per dintre i per fora.
Me faltava decidir l’especialització. Geografia, Història, Filosofia. Vaig optar per Filologia un altre cop per en Raimon. I perquè un professor de Literatura Espanyola em posà una matrícula d’honor (l’única de tota la carrera), gràcies a uns treballs que vaig haver d’entregar com a compensació a la meva mala conducta: m’havia expulsat de classe per riure de forma ostensible mentres ell explicava.

Acabada la carrera, tampoc tenia intenció d’exercir com a profe. No se’m passava pel cap. Continuava interessant-me el món de la literatura, la música i la plástica però no em veia com a funcionari. Així que durant dos o tres anys vaig fer altres coses, entre elles classes particulars. De tot: de mates, d’electricitat, de dibuix. I com que s`esgotaven les pròrrogues vaig fer el servei militar per tal de guanyar temps. Un any i mig desaprofitat, on vaig descobrir i aprendre a conjugar el verb escaquejar.
Em volia casar i tenir fills, i em vaig decidir a cercar feina com a profe. La vaig trobar tot d’una a l’institut Ramon Llull. Pens en la quantitat de profes que ho són de rebot o a desgrat de circunstàncies diverses. Universitaris que en acabar la carrera no tenen altres opcions. Què fa un químic, un matemàtic, un filòleg? La massificació del sistema escolar ha multiplicat les darreres dècades la demanda de professors, i la perspectiva de tres mesos de vacances acaba de funcionar com a reclam.
Després venen els alumnes, les classes, les aules, els exàmens, les notes, les ràbies, les amonestacions. Als professors no se’ns prepara per fer de professors. Un examen teòric, unes pràctiques mínimes (abans ni tan sols això) i ja pots tenir una feina per tota la vida. Sense més avaluacions ni seguiment ni oportunitats reals de reciclar-se. Em refereixo a reciclar-se com a professional que s’enfrenta dia rera dia a una colla d’adolescents inquiets, malcriats, avorrits, desmotivats. Potser estic exagerant però les estadístiques de fracàs i abandonament escolar indiquen any rera any que les coses no furulen.
Tots culpen l’altri. Els profes es queixen dels pares consentidors o desapareguts en combat, dels nins maleducats i desobedients o vagos. Els alumnes es queixen dels profes amargats (“per qué són tan vells?” em demanava un dels meus alumnes d’ESO). Els pares es queixen d’un excés de cárrega acadèmica i del pes de la motxilla. I així fins a l’infinit. Però tot continua tal qual. Alumnes que repeteixen i molts d’ells no acaben l’ESO. Això diuen les dades però la situació de l’aula és pitjor. Alumnes que aproven per la bona voluntat d’alguns professors, premiant per exemple perquè es porta bé, fa els deures o assisteix amb regularitat. El fracàs personal és molt més gran del que mostren les xifres. No es pot definir d’una altra manera que la majoria d’alumnes avorreixi el que estudia o que només es mobilitizi puntualment per por a suspendre. D’acord, abans (em refereixo als temps prehistòrics anteriors als mòbils, Internet, l’ESO, la immigració massiva o l’escolarització obligatòria) passava el mateix. No record cap assinatura i professor interessants durant el meu batxillerat. Res de nou. O sí. Abans el sistema escolar formava part d’un model social vertical i autoritari, però ara el model d’aquesta societat líquida de la moda, les xarxes socials o la globalització deixa enrera el sistema escolar, ferit jo diria que de mort. Em recorda tant el que li ha passat a l’Església les darreres dècades. Ha quedat arraconada, aferrada als BBC (bodas, bautizos y comuniones) i sense vocacions, que ha d’importar del Tercer Món per sobreviure. D’acord, les escoles són necessàries, però com a guarderia, i per això sobreviuran malgrat el fracàs escolar. No importa que funcionin perquè tammateix aquesta societat d’economia neolliberal no pot absorbir tanta ma d’obra qualificada. Els nins s’ho ensumen (quants d’ells tenen pare, mare o familiars a l’atur!) i encara així volem que s’aferrin a la cultura de l’esforç que predica el PP. Si revisam on estudien els fills dels seus dirigents, o de vegades del PSOE i d’altres partits, ens trobam amb escoles privades i cursos a l’estranger.
Jo parlo de l’ensenyament públic, aquesta quimera. De l’ESO.

I així han passat quaranta anys com si no res. Fi de trajecte. Moltes hores, molts alumnes. Hi ha hagut de tot, moments bons i fins tot màgics, petites alegries, etapes de depressió. Vaig deixar l’ensenyament durant dos anys, esgotat de tantes probatures i sentint que el sistema no donava per més. Després vaig tornar però sense deixar de sentir les limitacions d’un sistema burocràtic que conviu tranquilament amb fracassos de tot tipus: el del professor desencantat o cremat, el dels alumnes avorrits, el de les assignatures suspeses o aprovades per compassió.
Els anys com a director pot ser hagin resultat els més difícils. On més vegades m’he topat amb això que diuen els límits de la realitat. Amb la frustració de no saber resoldre problemes de convivència.

He escrit de vegades que ser professor es una de les professions més belles. Potser hauria de dir més de veres. El professor, tot sol davant vint o trenta adolescents implacables, sotmès hora rera hora al seu judici i encara pitjor al seu desinterès més olímpic, obligat a renovar el seu repertori, a millorar les seves tècniques i les seves habilitats socials que ningú no li ha ensenyat. Tot sol davant el perill, con la peli, i sense públic que aplaudeixi al final de cada actuació, ans al contrari.
Un professor hauria d’entrar content a l’aula i sortir encara més animat, revitalitzat. Passa just al contrari massa vegades. Per això molts profes de Secundària es jubilen abans del límit o s’estimen més fer classe a batxillerat que a ESO: els nins de dotze o tretze anys ens vampiritzen massa. Són pura energia descontrolada que passen per damunt qualsevol autoritat.

Finalment, de tot s’aprèn. Dels companys que es senten maltractats com passa a qualsevol família o finca de veïns, del alumnes que passen de tu, dels pares que passen dels fills per esgotament.
Una altra cosa és si el sistema escolar es pot permetre una sangria com la de perdre pel camí tantes il·lusions, fins a convertir el fer classes en un exercici de supervivència.

Donc voltes a aquestes i moltes altres qüestions relatives a l’aula que acab de deixar. Observacions, reflexions, propostes. Fins i tot he començat a escriure-les, amb ganes, qui sap, de compartir-les. Mirant més al futur que a un passat que avui en dia fa molta via en desaparèixer: els nins d’ara tenen tan poc a veure amb els de fa deu, vint o quaranta anys!
Com que sempre s’ha de ser optimista, pens que l’aula pot reviscolar sempre i quan es reiventi de dalt a baix. Amb professors que de veres tenguin formació i entrenament com a monitors, coachs, motivadors o gestors d’emocions i dinàmiques de grup. Amb espais connectats a Internet de forma integrada i fiable. Sense exàmens ni llibres de text. Amb aules obertes on els alumnes puguin aportar opinions com fan des de fa temps els clients de serveis turístics mitjançant xarxes socials.
I no continuo per no fer-me massa pesat.

deja tu comentario

Comentario