en más o menos

Criticar el crític

Ha passat aquell temps quan l’artista (o el productor o el director…) es llançava als diaris l’endemà de l’estrena per llegir les crítiques. Quan el crític era temut com una autoritat capaç de tombar un espectacle, segurament un residu d’una època elitista on el públic no gaudia d’estatus suficient. Una època aristòcrata i amb un fort complexe d’inferioritat (El burgès gentilhome de Molière) cultural que reverenciava els experts com ara feim amb els comentaristes de F1 (ai, Lobato que s’ha jubilat) o futbol (ai, Pedrerol que no es jubila).
Poc o res queda de l’escena de Ciutadà Kane, quan el milionari consulta compulsivament el diari per llegir la crítica a l’actuació de la seva dona, cantant clàssica a la força. Ni tan sols l’home més poderós del món editorial podia interferir en el criteri d’un crític omnipotent. I queda poc o res perquè vivim dins la indústria cultural del mainstream i la cultura de masses que afortunadament ha liquidat aquell tipus d’elitisme. En canvi, tenim it-girls que marquen tendència i són seguides per milers o milions de consumidors.
També és veritat que el teatre o la música no són el que eren. La ruptura avantguardista per una banda i la producció massiva per altra han convertit la poesia, la música clàssica, la dansa, l’òpera o el teatre en manifestacions residuals necessitades de subvencions en molts casos. Les excepcions, que n’hi ha, confirmen la regla. Ven el cinema (que viu la seva pròpia crisi), els vídeojocs (75.000 milions de dòlars facturats el 2014), la publicitat.

Malgrat tot, la premsa continua publicant crítiques. De teatre, de cinema, de música de tot tipus. Alguns diaris fins i tot de literatura. Segurament són necessaris perquè la inflació de l’oferta exigeix un filtre que ajudi l’espectador a triar. Però tenen una altra utilitat: serveixen per engreixar el currículum de les companyies, per anar fent el seu portfoli que els ajudi a obrir nous mercats.

Escric crítica de teatre i música des de fa vint anys o més i tenc gans de fer-ne una reflexió sobre aquesta dedicació i la seva identitat i límits. No hi ha escoles o institucions on formin crítics, com n’hi ha d’actors, ballarins o músics, o sigui que el crític és un autodidacta. El fet que ja no sigui una veu privilegiada com en el temps del ciutadà Kane també el converteix en un solitari: no hi ha ressó. Bé, sempre hi ha un Carlos Pumares o crítics de televisió que pontifiquen amb ganes d’atreure el focus de la polèmica. El crític veu o escolta i escriu i publica de forma silenciosa.
En realitat no és així. Pels artistes és important la crítica: per a la seva autoestima i per a la projecció laboral que he esmentat abans. No rebre cap feedback no suposa que vagi directament a la paperera. I també serveix a espectadors que de tant en tant basen les seves decisions i criteris en la lectura d’una crítica o que cerquen contrastar la seva percepció d’un espectacle amb elq ue surt publicat als diaris.
Si la dansa o el teatre són activitats residuals dintre de la indústria d’oci, la crítica és més que residual.

Crec que s’equivoquen els crítics que escriuen des de la prepotència heredada dels temps mítics. Per una altra raó encara més elemental: els crítics són incapaços de superar l’actuació de qualsevol actor, ballarí o músic professional.
Si existís una acadèmia (o un MOOC online) que formàs crítics, resumiria la meva experiència en uns pocs consells:
1. No et consideris superior a l’artista que veus o escoltes perquè és just a l’inrevés. Ets inferior des del punt de vista tècnic.
2. Cerca els aspectes positius de l’espectacle o de l’obra. Avui el crític s’ha d’alinear amb l’artista per col·laborar honestanment en la seva difussió. Un producte endèmic necessita aquest tipus d’estímul perquè competeix en desigualtat d’oportunitats. Celebra sense embuts les virtuts i mèrits de l’obra. Ser crític no equival a ser fiscal.
3. No reconeguis amics, col·legues, família o veins entre els artistes. Ni tenguis present que et cauen bé o malament, ni recordis treballs seus anteriors abans de formar-te una opinió sobre l’actual.
4. Deixa reoosar la crítica abans de publicar-la. No ho facis en calent, si el diari no t’urgeix.
5. I si un dia arriba un feedback, no li facis cas.

deja tu comentario

Comentario

  • Contenido relacionado por Etiqueta