en cosas

El càncer i jo

Mon pare morí d’un càncer de fetge poc abans de fer els setanta anys. L’operaren dues vegades en poc temps i no superà la darrera intervenció. Sofrí molt els darrers mesos. Ma mare no hagué de passar per aquest calvari hospitalari quan al cap de poc de morir mon pare també a ella li diagnosticaren un cáncer. Al manco, ella morí a ca seva després de perdre pes i energia fins a quedar en un cosset que aguantà estoicament el moment de morir: “No hi ha qualque cosa per acabar amb això?” em deia, i aquesta pregunta no arribava a ser una queixa.
Tots dos moriren amb un interval breu de temps, com si s’haguessin sincronitzat. “Les vegades que ho havíem xerrat, sempre imaginàvem que jo moriria la primera” em contava ella, potser perquè el caràcter de mon pare era d’allò més tranquil i sempre estava satisfet, mentres que el de ma mare era força complicat, fins i tot una mica aturmentat.
Pero mai parlàrem de la malaltia. Mai pronunciàrem la paraula càncer. Tant es així que potser no n’eren concients del que tenien. En aquell temps no es parlava obertament, s’amagava la informació, es reprimia. Es cobria d’eufemismes i d’un pacte de silenci sota el qual ningú sabia ben bé qui o què sabia. Passava un poc com amb el sexe. Record un dia, jo tenia nou o deu anys i fullejava a la cuina el meu àlbum de cromos de jugadors de futbol. “Jones” vaig dir en veu alta entre altres noms i ma mare botà feta una fera. “Què has dit?” em cridà. Jo no entenia la pregunta i menys el disgust. Jones, com Vavà o Collar, era un dels jugadors de l’Atlètic de Madrid. Li vaig explicar sense copsar el sentit de la seva recriminació perquè aleshores jo era prou ingenu. El sexe estava “forclòs”, que diria Lacan. Esborrat, negat, exclós, desaparegut de la realitat. També el càncer.

Me’n record d’ells i d’aquells temps tan diferents als actuals. I em dol recordar-los condemnats a mort i al silenci. Jo per ara he tengut més sort. El passat setembre em diagnosticaren un càncer de colon, com li passà a ma mare. Diuen que aquest tipus té un componente genètic. Jo duia mesos amb molèsties a la panxa i finalment em feren una colonoscòpia. Una experiència ben agradable, si va dir ver, perquè et despertes com si sortissis d’una sesta reparadora. “Tens un tumor” em clavà el metge apenes vaig obrir els ulls. “Un càncer?”, quasi ja m’havia fet a la idea abans d’entrar al quiròfan. “Sí”. D’allà a l’habitació i tot d’una compareguè el cirurgià Enric Guitart, que després em digueren que era un fenòmen. Estic totalment d’acord. M’explicá tot i fixà una data per a la operació, transmetent-me la confiança en un pronòstic “excel·lent”, digué. Dit i fet. Tres o quatre dies a l’UCI, atès com un rei, i altres cinc a planta.

La convalescència és més difícil, crec. El cos s’ha d’acostumar al nou esquema orgànic (em tallaren mig metre de budell, una mida que sembla quasi estàndar en aquests casos), però també s’ha d’acostumar la ment. Potser és bo tenir un suport psicològic, poder compartir les pors, l’ansietat, la confusió. Tornar a la vida quotidiana pot semblar-se al procés que fa un ex-alcohòlic: compartim una sensació íntima d’inseguredat, d’estar marcat. Es reproduirà? Els altres et miren amb preocupació i tu dubtes de tu mateix. La famosa pregunta de “per què jo?”.

Fa dos anys un estimat cosí meu va morir d’un càncer i fa només uns mesos que una amiga també morí molt poc temps després d’haver-li diagnosticat un cáncer. Per contra, conec gent que du anys i anys convisquent amb la quimio i fins i tot fumant com si no res per allò que la vida són dos dies. Aquesta és potser la conciència que més creix com a efecte secundari. Apart de les molèsties físiques, se t’obri una finestra des d’on contemples la vida amb un cert escepticisme, si no s’amara de pessimisme. “I això era tot?” es demanava la protagonista de Boyhood, meravellosa pel·lícula, quan arribava a la maduresa després d’haver complit els seus somnis i ambicions personals amb molts sacrifics i esforç. La insuportable lleugeresa de l’ésser, que digué Kundera.
Bé, jo vaig tenir més sort que el meu cosí i la meva amiga, molta més que els meus pares, i això de vegades em fa sentir culpable. No he necessitat fer quimio, per exemple. La vida, a més de fràgil, resulta capritxosa. Un metge em deia fa trenta anys que la vida era una loteria i jo em negava a acceptar-ho. En aquella època estava convençut que cadascú és el resultat de la seva alimentació, de la seva forma de viure. Emmalaltim perquè vivim de forma malaltissa. Ara no ho tenc tan clar, però així i tot he recuperat algunes d’aquelles pautes.

Menjar sa no és garantia de res però ajuda. “La vida no té cura” deia Freud, ens envolta i defineix amb criteris que de vegades ens semblen absurds, sobre tot quan topen amb els nostres plans i interessos. Pens en la injustícia tan gran que condemna a mils i mils de siris a abandonar el seu país, a morir ofegats, a ser segrestats per màfies que es dediquen a l’explotació sexual de nins.
M’ha tocat i estic segur que haguès pogut dur una vida més sana. Ho haguès evitat? Chi lo sa. Em diagnosticaren el càncer poc després de publicar-se els casos de Pau Donés (Jarabe de Palo) i Carles Capdevila (Ara), ambós amb càncer de colon.
Sí, se’n ha de parlar perquè així es pot ajudar a altres persones a ser més previsores. Per exemple, a fer-se revisions sense esperar els símptomes. I a dur una vida més sana. Això vol dir coses com:
1. Menjar millor. Reduïr greixos saturats, menjars processats, sucre, farines, lactis. Més fruita, més verdures, més aliments integrals.
2. Pensar millor. Meditar, relativitzar els conflictes, acceptar els altres i tu mateix.
3. Estimar (i deixar-se estimar) millor. No en sabem d’estimar, l’egoïsme ens ferma.
I si a més a més fas una mica d’exercici i cerques els moments d’alegria, molt millor.
Aquesta no és cap fórmula màgica però ens pot ajudar a viure millor, amb càncer o sense.

deja tu comentario

Comentario

  1. Això és així. Uns en sortim i altres no. No val dir “per què jo”; senzillament, “m’ha tocat, ¿què podem fer?” I sempre he pensat que sa curació se reparteix a un 50% entre es metges i el malalt. Una detecció precós, una actuació ràpida i una bona disposició per generar cel·lules sanes. I poder prescindir de quimioteràpia, que (així ho he vist en altres durant onze anys) sempre fa més mal que bé.

  • Contenido relacionado por Etiqueta