en ideas

La mort i jo

He tengut dues experiències que m’han apropat a la mort. Vull dir, a la meva pròpia mort.
Una, fa quasi quaranta anys. Tornàvem en cotxe d’un sopar de noces per l’autopista d’Andratx quan en una fracció de segon vaig entreveure uns llums de cotxe al darrere i el cop sec que em feren perdre el control. Tot seguit, voltes de campana metres i metres, el nostre cotxe cap per avall totalment desbocat. Jo pensava que la fi era imminent i en lloc d’espantar-me em vaig concentrar en el moment de l’esclafit final: vull viure la transició a la mort, vull experimentar el traspàs. Però el cotxe s’aturà i miraculosament na Conxa i na Mariona de cinc o sis mesos que duia a la panxa no es feren res. Val a dir que ens auxilià un home que havia contemplat l’accident i que s’oferí a dur-nos a l’hospital. Pel camí trobàrem l’autor del sinistre que s’havia donat a la fuga i que havia aparcat a una vorera de l’autopista contemplant els desperfectes del seu cotxe. El nostre acompanyant li recriminà l’acció però ell contestà negant tot i amenaçant-nos. Era un regidor de l’Ajuntament. Al sen demà la policia el localitzà i ell em telefonà demanant-me per favor que retirés la denúncia.
La segona experiència és d’uns set o vuit anys enrera. Vaig tenir un infart per la nit i em vaig dirigir a l’hospital com vaig poder. Tot d’una m’ingressaren i m’intentaren estabilitzar amb medicació intravenosa mentres em xerraven per tranquilitzar-me i mantenir-me concient. Jo sentia que me’n anava però no estava preocupat. Potser en aquests moments s’imposava la imaginació peliculera, volia veure la llum i el túnel famosos.

Vaig acompanyar ma mare en el moment de morir. Aquell dia la vaig acompanyar al llit, feble com estava després d’arrossegar un càncer durant anys, per fer la sesta de cada dia. En tombar-se al llit i tapar-la, em mirà fixament d’una forma insòlita. Obrí molt els ulls, amb els quals em deia alguna cosa, i morí. No hi havia gens de tràgic en aquesta escena, més aviat serenor. Una altra cosa és la tristor posterior, la buidor existencial que s’estén anys y anys.
Record quan morí un tio meu. Era jove, estava feliçment casat i tenia tres filles. Morí de cop, d’un infart, mentres feia la migdiada. Vivien al Pont d’Inca i quan arribàrem nosaltres la casa era un funeral. Plors i més plors. La meva tia em duguè a l’habitació per mostrar-me l’home al llit i la seva expressió em paregué d’allò més tranquila. Semblava somriure, tot al contrari de les persones que hi havia al voltant, tan tristes i capficades.

Hi ha una ombra de serenor en el procés de morir que supòs té a veure amb la llei natural que tots tenim interioritzada maldament ens molesti o visquem com un càstig. Hi ha també un component tràgic, de confusió o desesperació, d’impotència radical.
M’impressionà la pel·lícula El extranjero, el moment que Mastroianni espera a la cel·la que el treguin per executar-lo. L’angoixa de morir, de desaparèixer, de deixar definitivament de ser, d’existir.
Encara és ben viu entre molta gent aquest sentiment, heredat de segles de catolicisme. És curiós: l’Església ha desenvolupat alhora la por a la mort (pot haver res més terrible que la possibilitat de condemnar-se a l’infern pels segles dels segles?) i la conformitat, en realitat una forma d’obediència. Ho podem copsar als funerals, barreja de ressignació cristiana i morbositat sentimental. No hi hauria formes més neutres de viure aquests moments on la família i amics de veres es reuneixen per recordar i despedir una persona estimada? Record per exemple una altra peli, crec que era La balada del Narayama: morir com un acte natural, en aquest cas en solitud.
Avui en dia la sobreactuació que envoltava la mort (dones que ploraven i cridaven, el negre de dol als vestits que durava un o dos anys) tendeix a disminuir com a efecte de la societat de consum. L’hedonisme és alèrgic a aquestes manifestacions, de tal forma que la mort com a realitat poc a poc desapareix. Es parla poc o gens. Tota l’energia s’orienta cap a l’eterna joventut. En tot cas comença a florir la preocupació per l’envelliment. Moltes pel·lícules tracten el tema, com abans mai ho havia fet el cinema. Amor, 45 años, La juventud… Res a veure amb aquell escenari infantiloide i miraculós de Cocoon (1985)

No estam preparats per la mort. Ni per la pròpia ni per la dels que estimam. Estam enfora de l’acceptació budista, i l’anestèsia consumista no evita l’angoixa i la impotència amb les quals enfrentam aquesta experiència. Els creients catòlics tampoc estan millor. Com diu la dita: el Papa creu en Déu però quan està malalt s’encomana als metges. La ciència diu que no hi ha res després de la mort, però aquesta paisatge asèptic topa amb la vivència de pèrdua insuportable, de dol íntim.
Quan tenia vuit o nou anys una nit em vaig posar a plorar al llit. Acudí mon pare i em demanà què em passava. “És que pens que mamà i tu heu de morir qualque dia”. Ell, assegut al llit, em tranquilitzà. “No t’has de preocupar, falta molt de temps perquè això passi.”

Crec que és més vere que les persones que has estimat mai moren. Al cap de tants d’anys t’acompanyen mentres les enyores. La mort és una forma de dol.

Entre els documents sobre el tema que més m’han emocionat, aquesta ponència presentada a un encontre organitzat per l’associació ViaManos i celebrat a Palma el juliol de 2015. Es titula Humanitzar el procés de morir i l’autor és Enric Benito. Peer tancar el cercle: Enric és metge, oncòleg i un gran divulgador i humanista. Pioner de la professionalització de l’atenció als malalts terminals. A més, és cosí segon meu. Ell també és nebot d’aquell tio meu (germà de ma mare) que morí jove d’un infart i del qual he parlat abans. Ma mare em contava que de petit n’Enric tengué un accident amb la bicicleta sortint a la carretera del Pont d’Inca on vivia, i que aquesta experiència el va impulsar a ser metge. No sé va ser així o era una d’aquestes llegendes que símposen amb la força dels mites. La qüestió és que la família de ma mare i la família de n’Enric es varen distanciar fins a rompre tot tipus de relació. Molts d’anys després, ma mare tenguè un càncer i la va atendre justament n’Enric.
D’aquesta meravellosa ponència vull subratllar el record cap a la seva padrina quan li recomanava: “No tenguis por”. D’això jo en dic un mandat. Dels mandats familiars escriuré un altre dia. Un mandat positiu és la millor herència que podem gaudir

Per acabar, hi ha moltes formes de morir. Diuen que un mor com ha viscut però trob la fórmula massa fàcil. M’agrada l’anècdota recollida pen Vicenç Torres: quasi mentres es moria, Xerafí Guiscafré digué “què fàcil és morir”.
I la millor frase, que alguns atribueixen a Eduard Punset: “hi ha vida abans de la mort”

deja tu comentario

Comentario

  • Contenido relacionado por Etiqueta