en críticas, teatro

La princesa groga en el Teatre Sans

Princesa groga
LA PRINCESA GROGA, de S. Saëns. Dirección escénica: Pere Mestre. Dirección musical: Eulàlia Salbanyà. Producción: Estudi Zero
VII Temporada d´Òpera de Butxaca. Teatre Sans, 27 de noviembre

No es extraño que la gente responda con entusiasmo a la cita. Cola bajo la lluvia para hacerse con las últimas entradas, síntoma y resultado de un trabajo bien hecho. El formato inventado por Eulàlia Salbanyà se ha impuesto gracias a la imaginación, el buen gusto y la voluntad profesional derrochados en el proyecto. Hasta conseguir una temporada estable que consigue un insólito equilibrio entre la exquisitez y la popularidad. Oferta melómana exquisita para todo tipo de público. Juegan a su favor la juventud entusiasta de los solistas, el acierto en la elección de la obra, el talento a la hora de reconvertir el reducido especio escénico del Sans en una plataforma operística en la que uno no echa nada en falta. En fin, una delicia. Además de versión de bolsillo, en esta ocasión la obra de Saint Saëns se desarrolla en un ambiente intimista que le proporciona un valor añadido: registros musicales medios (en las voces, pero también en el arreglo orquestal) que envuelven de dulzura este inocente viaje alucinógeno a un Japón de postal. Fantástica Maria Camps, una soprano asimilada para la ocasión a un rol de mezzo. Aplomo y expresividad sin titubeos, a la que da buena réplica el tenor Joan Carles Falcón en un diálogo que es intercambio y conjunción en un discurso musical fluido, sin duda gracias a la calidad de los músicos que en ningún momento rebasan el protagonismo que les corresponde. Cita familiar entrañable de altísimo nivel. La ópera no son solo los grandes títulos. Es sobre todo cuestión de sensibilidad como la reunida en esta ocasión. Gracias.

Foto: S. Amengual

Artículo publicado en Ultima Hora

deja tu comentario

Comentario

  1. Hola
    Sols dir que vaig anar a veure aquesta obra i me va agradar molt.Sobretot destacaria la veu de la soprano Maria Camps, impresionant i el sabre estar damunt l’escenari i per una altre costat la gran professionalitat del tenor Joan Carles Falcon, amb una gran demostració de domini del tema. Ho recomanaria a la gent que es pensa que l’opera es un génere complicat. Amb aquets tipus d’obres el seu enteniment és molt mes fácil. Enhorabona als promotors

  2. Primerament, gràcies per haver-hi vingut i en segon lloc per escriure uns comentaris tan elogiosos.

    Enguany fa 20 anys que varem posar en marxa la primera òpera de butxaca “La finta semplice” de W.A. Mozart. Vull remarcar que tot i que la idea boja va ser meva, no hagués estat possible sense el suport incondicional primer de n’Ignasi Furió i la seva filla, Margalida que foren els primers pianistes acompanyants i a partir del segon títol (La cambiale di matrimonio, de Rossini) del pianista David Mohedano que té tot el mèrit de l’adaptació per a conjunt de cambra de les òperes i de la coordinació amb els altres músics i per tant, de l’èxit. I per acabar-ho d’arrodonir, la implicació d’Estudi Zero en la producció i direcció i amb la possibilitat de fer una “temporada estable”.

    Permet-me discrepar del teu comentari sobre el rol de mezzo de na Maria Camps. El paper de Lena és per a soprano lírica i sortosament a na Maria li sonen totes les notes de la tessitura , inclús les greus, però això no li canvia la classificació vocal (quin gust això de replicar una crítica…!)

    Cordialment, eulàlia.

  3. Moltes gràcies a tots (tres). Avui no farà falta que m’alimenti…, ja ho han fet les vostres paraules!

    Va ser un gust cantar aquesta partitura i fer-ho en companyia tan grata i en un espai perfecte per a aquest tipus de muntatges.

    M’agrada això de donar color de mezzo. Una sempre voldria ser allò que no és… Què hi farem!