en quevienenloschinos, tiempospos(t)modernos

Mumare i el boom turístic

Cotxes de lloguer per tot arreu, iots a vessar, megacreuers que descarreguen tones de turistes, carrers i botigues saturats, parcs temàtics, grans superfícies, platjes… Res a afegir a l’actual invasió que notam per poc que ens moguem i que, ai, les estadístiques certifiquen. I poc es pot dir que no s’hagi dit sobre l’altra explotació. A més d’explotar els recursos i el territori, la indústria hotelera explota els treballadors: horaris infinits, sous esquifits. Així funciona el miracle econòmic espanyol i la recuperació de la contractació a les comunitats turístiques com són ara Eivissa i Mallorca (Menorca és cas apart). Els gran hotelers no reinverteixen els guanys en la societat i al final l’ecotaxa acabam pagant-la els indígenes. I ningú s’escandalitza en veu alta, fora les organitzacions ecologistes, per por a perdre el tren de la recuperació. Potser, si Turquia, Egipte o Tunísia no neutralitzen el terrorisme, l’estiu que ve sigui encara més ple de turistes low cost / tot inclòs.

Mumare, fins que es va casar, va viure a Els Hostalets, quan encara els barris eren tot un signe d’identitat. Sa mare, vídua des de molt jove, duia un bar a prop d’on vivien, i el seu germà petit era seguidor de l’Atlètic Balears. Ciutadans perifèrics habitants d’un redol popular que miraven amb escepticisme els barris mès cèntrics de Ciutat segurament perquè als carrers i bars de Els Hostalets hi havia més vida. A mumare li agradava el carrer, les botigues, el contacte amb la gent. Però enyorava una Mallorca idil·líca, el paradís perdut que ja aleshores formava part del nostre imaginari com a poble. Parlava amb nostàlgia d’estius amb una tia seva a prop de la mar, de les seves cosines que vivíen a Alcúdia. I quan Ciutat començà a rebre immigrants i turistes es queixava: “Palma no és el que era. Avui passejes pel carrer i et trobes molta gent que no coneixes ni has vist mai”. Tenia prejudicis contra els forasters i els estrangers. Per això se’n alegrá tant i tant quan pogueren comprar un troçet de terra a Cala Llombards devers l’any 1970. Llavors no hi havia cap tipus d’instal·lació i l’urbanització creixia al marge de la legalitat. Tots eren mallorquins, gent modesta que s’animava a fer una caseta amb quatre duros. Quan tornava de passar allà els primers caps de setmana, mumare estava radiant. “No es sent cap renou. Ni rastre de màquines. És el paradís”.
Passaren deu anys o més i ella començà a queixar-se. Massa enfora, massa kilòmetres en cotxe, massa feina. I els fills, que ja ens havíem casat, apenes hi anavem. Així que varen vendre el xalet. Per molt més del que havíen invertit. Negoci rodó. A qui el varen vendre? A una parella d’alemanys jubilats. És l’economia, estúpid!

tot_inclos_2016El boom turístic insostenible és un tema complex que exigeix la implicació d’experts. En geografia, medi ambient, sociologia, economia, turisme. Pero a la fi qui marca les condicions són els empresaris, pels quals un augment de recaptació sempre és positiu, i els polítics, pels quals un augment de popularitat sempre és positiu.

Mentres, els indígenes protesten en veu baixa, incapaços d’articular un futur solidari.

Crèdits: Tot inclòs (PDF complet del monogràfic) i Terraferida

deja tu comentario

Comentario