en tiempospos(t)modernos

Per què les medicines alternatives seguiran creixent

Homeopatia, gestalt, kinesiologia, coaching, constel·lacions familiars, acupuntura, quiropràctica, ioga, macrobiòtica, astrologia, aromateràpia, reiki, psicoanàlisi… i cinquanta sistemes més (psicosomàtics, holístics, energètics), tots ficats al mateix sac. Al mateix sac on els seguidors obedients de la medicina convencional (alopàtica, química, tecnològica) els condemnen, titllats d’estafa, primitivisme màgic, superstició, presa de pèl, venedors de fum o simplement placebo.

Però la gent malalta o aprensiva, malgrat la crisi econòmica, acudeix cada cop més a les visites d’aquests terapeutes. Paguen tarifes de clínica privada renunciant a la cobertura gratuïta de la xarxa pública o al servei de la seva assegurança. Ni una ni l’altra contemplen aquestes teràpies però la gent s’entesta en consumir complements minerals, menjar productes ecològics o meditar. Paga més per accedir a un servei que moltes vegades ni tan sols és oficial.
Els cientifistes i materialistes rebutjen totes o moltes d’aquestes pràctiques, les quals són criticades i desmitificades en estudis universitaris i reportatges.

Vivim entre dos mons paral·lels, que inevitablement s’ignoren, i la gent més o menys malalta bota d’un a l’altre segons les recomanacions d’amics i coneguts. Hi ha una xarxa 2.0 que no es limita a l’automedicació sinó també a la divulgació de tècniques i remeis. El boca a boca i Internet determinen bona part de les conductes com a pacients al marge de metges i infermers. Aquests ja tenen prou en sobreviure dintre un sistema massificat.
pildoras

Les nomenades medicines alternatives creixeran.
Segons els detractors perquè vivim una època desquiciada que s’apunta a solucions sobrenaturals, com una regressió mística que rebutja les limitacions de la medicina estàndar. Un retorn a la fe religiosa propiciat per un mercat ple d’ofertes d’allò més divers. El pacient postmodern no es conforma amb una recepta o un diagnòstic genèrics i exigeix una resposta personalitzada d’acord a l’exaltació hiperindividualista.
Crec que altres factors són més decisius. El que més, la progressiva despersonalització de la pràctica mèdica. Anar a una consulta significa un temps d’espera de vegades excessiu i una atenció decebedora. Entres, el metge potser ni tan sol et mira i t’explora més enllà del fonendo. Revisa el seu ordinador per consultar la teva fitxa i recordar qui ets, i allà hi anota les indicacions que et dona. El metge s’ha convertir en un receptador, en un intermediari entre la malaltia i la farmàcia. Un altre cosa és la tecnologia. Cirurgia i aparells meravellosos que evolucionen continuament millorant la seva eficiència i la qualitat de vida del pacient.

Però la gent anirà més i més a les altres teràpies perquè la miren, l’escolten, la toquen, li demanen pel seu cos, la seva ment, la seva història. Hi anirà per viure la interacció que li permet recuperar el protagonisme que la vida li ha robat.

És una llàstima que la medicina oficial es desentengui de l’alternativa. Podríen fer una bona parella. En lloc d’ignorar-se, no seria més útil compartir coneixements i establir estratègies en funció de cada circunstància? Que es poguessin confrontar dades i resultats per tal d’aprofitar qualsevol tipus de tècnica o escola. Posar el malalt per damunt de l’orientació metodològica.
Se m’ocorre un nous tipus d’especialitat mèdica: coordinador de teràpies. Professionals que coneixen les distintes escoles i teràpies i poden establir canals de comunicació per enriquir el treball dels metges i terapeutes. No crec que ho vegem. La medicina oficial està massa pagada d’ella mateixa per acceptar l’ajut d’un sanador que no ha passat per la Facultat i s’ha esbravat fent un MIR. I als sanadors ja els hi va bé així. Oblidats per la ciència i la legislació, s’han acostumat a campar al seu aire.
Com també es una llàstima que el sistema sanitari no integri totes aquestes teràpies, de vegades amb tarifes de consulta dissuasòries, de forma que puguin ser assequibles a tota la població.

Bonus:
La història de la medicina occidental forma part de la història social i del model econòmic. No em refereixo a la història dels investigadors, dels pioners, dels descobriments, sinó a la implantació de determinades pràctiques, al desenvolupament de la indústria mèdica. La medicina és també un gran negoci i es gestiona d’acord als principis de la societat capitalista des de fa dos segles. La medicina occidental no és neutra tot i que es presenti sota els principis objectius que professa la ciència experimental.
Recoman la lectura del llibre Calibán y la bruja: la construcció de l’Estat modern es feu també perseguint les dones que administraven remeis tradicionals tot acusant-les de bruixes, per tal de monopolitzar un model de medicina i curació, que arriba fins avui mateix, enriquit de formidables avenços.

deja tu comentario

Comentario