en cosas, ideas, más o menos

Per què m’agrada la psicoanàlisi

[Versión en castellano en la plataforma Medium]

La psicoanàlisi no està de moda. La decadència de la seva popularitat i prestigi (que moltes pel·lícules de no fa massa escenifiquen de forma habitual) es deu a diversos factors:
1. La massificació del serveis de salut mental, una alternativa immediata i gratuïta.
2. El boom de coaching, una tècnica pragmàtica que connecta amb la sensibilitat actual orientada a potenciar el perfil d’emprenedor.
3. La generalització de la (auto)medicació light de productes ansiolítics i antidepressius
4. La victòria mediàtica de la imatge sobre la paraula, tal com mostren les xarxes socials (Instagram, Snapchat, Pinterest…, peró també Facebook o Tumblr, on les fotos i vídeos tenen molt més ressó que les actualitzacions de text) Vivim a la societat YouTube.

La psicoanàlisi no està ben vist perquè és car i un procés llarg sense garanties, que atempta contra els principis d’una societat low cost i efímera o líquida, que cerca solucions a curt termini d’usar i tirar. Que renega de la complexitat i la subtilesa i que veu amb paternalisme els processos d’introspecció i autoconeixement.
Freud fou rebutjat per la seva reivindicació d’un conflicte sexual latent sota l’estructura de la personalitat. Més de cent anys després, el sexe forma part de l’oferta consumista (la major part de les consultes a Internet estàn relacionades amb el porno) i les teories psicoanalítiques ja no són un perill. Pel segle XXI, la psicoanàlisi resulta incòmode per un altre motiu: ens permet no ser feliços.

Explicaré perquè m’agrada i interessa la psicoanàlisi. Bàsicament per dos motius, que es corresponen amb dues experiències personals viscudes quan vaig fer una teràpia d’aquest tipus. He de dir que es tractà d’una teràpia clàssica (alguns en diran antiqüada): divan, el psicoanalista segut al darrera i sessions de 50 minuts de rellotge.
1. No em renyaven ni aconsellaven ni s’escandalitzaven. Quina lliberació poder treure (projectar, verbalitzar) fantasies, idees, somnis… de vegades absurds o violents, sense cap tipus de repressió paternalista.
2. La construcció d’una perspectiva inèdita que em permetia poc a poc veure’m o escoltar-me com mai abans havia fet. La nostra identitat està feta de retalls dels altres (els mandats familiars bàsicament), parlam amb registres i fòrmules dels altres que hem personalitzat però no digerit del tot. Imaginam i pensam d’acord amb formes creades durant la infància al contacte amb els altres. Però parlar (o callar) davant ningú a cada una de les sessions rebaixa aquesta impostació. I s’obren vies inexplorades, sorpreses. La culpa, sobre tot. El narcissisme, l’agressivitat. Jo també som aquesta veu, puc dir-la i puc escoltar-la sense que m’ho retreguin.

En fi, tot això pot resultar poc científic enfront de l’actual discurs tecnològic dominant. O massa místic, i per això ja tenim les religions.
Però cadascú té dret (aquesta és una de les gran virtuts postmodernes) a fer-se la seva pròpia recepta vital, que a més canvia amb el temps i les experiències.

La psicoanàlisi no cerca que la persona sigui feliç. En tot cas, pretén rebaixar l’angoixa que generen tantes formes de neurosi o fins i tot perversions i psicosi. A la fi de la teràpia (si es que n’hi ha: l’autoconeixement, la comprensió dels altres, té necessariament un final?) potser s’aprén a conviure millor amb els propis fantasmes. Un objectiu ben modest, tot un repte.

deja tu comentario

Comentario