en tiempospos(t)modernos

Què faràs després de morir?

La vida és una postergació permanent. De petits ja ens ensenyen a procastinar: “i tu, què vols ser quan siguis gran?” I ens passam la infància somniant en un futur que ens queda encara tan lluny, amb les primeres formacions d’angoixa com a companyes. Què vull, què puc ser. Podré, no podré. Els primers símptomes d’impotència: som massa petits i ingenus per gestionar la immensitat del futur. Per això recorrem a la mentida o la fantasia més sobreactuada. Serem milionaris, com a poc. Un desig per altra banda heredat dels majors.
I ens feim adolescents i els reptes són encara més aclaparadors: ens toca decidir estudis superiors o no, cercar parella, projectar la nostra sexualitat. Donaré la talla, estaré a l’alçada de les circumstàncies.
Les cançons, el cinema, els manga i la literatura ens empenyen a trobar l’amor de la nostra vida, aquesta mitja taronja que els temps postmoderns no han estat capaços d’esvaïr.
Fixau-vos que les lletres de cançons parlen de l’enamorament en clau futurista. “T’estimaré sempre”. Declaracions en diferit, promeses meravelloses. Tota una vida per davant en format de contracte hipotecari, quin pes!
I arriba la crisi dels trenta, si vull o no tenir fills. Decidir, decidir, decidir. Què faré quan sigui gran, quan sigui més gran. Sempre hi ha un marge indefinit que ens interroga i exigeix. Viure és projectar.
Als seixanta, per exemple, potser comences a fer balanç i te’n oblides de tants plans que has dissenyat i no has acabat de complir. Però estan els pares, els fills, els amics, tots ells carregats de plans i problemes que comparteixes. Què farem l’any que ve, d’aquí cinc anys? Els paisatges que no he visitat.

Maldita vanidad

Un dia recordes que has de morir i, acostumat a fer plans per més tard, et plantejes què faràs. Els catòlics ho tenen fàcil. Ressucitaran en cos (però aquell de jovenet o l’arrugat dels darrers dies?) i viuran eternament al cel perquè avui la permissivitat de l’església ha pràcticament tancat les portes de l’infern. Els ateus es dissoldran i deixaran pas als mils de milions de persones que continuen visquent, sense deixar cap altre rastre que el registrat per Google o Facebook. I els budistes, tres quarts del mateix.
No ens recordarem uns dels altres però sobre tot no haurem de fer plans. El futur s’haurà acabat.
Pels creients en hinduismes i essoterismes, l’evolució continua. Viurem un temps de descans semblant a la desconnexió que suposa el somni diari de cada nit i torna’m-hi torna-hi. Com que ens queden tantes coses per aprendre, neixerem a una altra llar. I començarem a teixir més i més plans de futur.

Per això se’ns oblida la pregunta clau: hi ha vida abans de la mort?

Crèdit de la imatge: La Prensa

deja tu comentario

Comentario

  • Contenido relacionado por Etiqueta