en críticas, mipapámemima

Spotlight: bona història, peli fluixa

Veus la peli amb indignació creixent, amb horror. És pitjor que un thriller, una crònica esgarrifosa que et commou. Per això, la peli enganxa. Entreté, si pot emprar-se aquesta paraula per referir-se a una història real que a més a més continua viva en molts indrets. Malgrat la sinceritat del Papa Francisco, l’Esglèsia és plena de pederastes actius o passius. Com es diu en el film, es tracta d’una malaltia estructural, d’una esquizofrènia sistèmica.
(Entre parèntesi: tota la sexualitat masculina està marcada per una tendència malaltissa a la dominació. No sé si és pitjor la pederastia dels capellans o la de tants turistes sexuals que viatgen al tercer món per abusar de nins i nines impunement. O més a prop, monitors, padrins, pares o parelles de la mare, oncles… tants casos de violacions domèstiques que no surten a la llum)

Però la pel·lícula no m’ha semblat gens bona. Ens trasllada a l’època (color, il·luminació, mobiliari…) però li falta nervi. Els personatges són plans i els diàlegs pobres. Actors que no poden donar forma als seus personatges (Michael Keaton i els seus tics, el nou director d’allò més hieràtic, el periodista jove que ha de sobreactuar per resultar versemblant…
Llàstima. Però tant se val. La crònica dels fets és tan aclaparadora que la peli fa la seva funció, la de remoure conciències contant una veritat reprimida de forma tan vergonyosa que fa vomitera, tal com va destapar l’equip de Spotlight del diari The Boston Globe l’any 2002.

deja tu comentario

Comentario